Juliol. Mitja tarda. Beure una cervesa fent sobretaula amb els amics en un bar de Ribes, mentre a la taula del costat hi ha l'Agustí Roc, a l'altre costat els germans Nil i Oriol Cardona, acaben de fer podi a l'Olla de Núria, assegut a la barra en Jessed Hernandez..... Estem al Bar Gussi....aquí tots som iguals.
Només de creuar la porta t'adones que és un espai amb olor a muntanya, aigua, neu, curses..... Un punt de trobada ben d'hora per iniciar l'aventura i mes tard en acabar.... per cel·lebrar-ho.
 |
| Amb en David |
Les parets ens parlen, estan recobertes de fotos, de dorsals, de samarretes, de........ és un temple meticulosament cuida't entorn a persones que s'estimen i viuen la muntanya.
Sempre m'he mirat amb molta admiració i respecte tots els retrats, i m'emociona saber que tinc la sort de conèixer uns quants d'aquests amics, atletes, aventurers i les seves proeses, que alhora em fan sentir molt petit.
En David és el "Capita del Gusi" , un noi amb aire de saber escoltar, amb cinc o sis coses per fer alhora, però sempre pendent del mínim detall. Coneix a tothom i tothom el coneix, una enciclopèdia de muntanya, de les persones i de les seves vivències.... o sap tot de tots.
Encara no se ben bé com va anar..... però vet aquí que a partir d'ara al Bar Gusi hi ha un autoretrat, una foto d'un servidor amb la Carme i la Magali, dues dones que no deixen de sorprendre'm i que m'han ajudat molt a créixer i tirar endavant.
I qui som nosaltres per tenir aquest meravellós privilegi??
Potser no guanyem títols, no fem gaires podis, fins i tot de vegades som els últims d'arribar.... però potser representem una miqueta a totes aquelles persones que estan a segona i tercera divisió, els de la "Tierra Media"..... Però com diu el David: el fet d'intentar superar-se dia a dia ja és digne d'admiració. Els meus ídols són totes aquelles persones que els agrada gaudir dels esports de muntanya i la sap respectar.
No tinc paraules David..... Poder compartir un tall de paret amb campions del món i gent molt i molt gran, en el local més emblemàtic i popular de muntanya català, em fa sentir molt petit. Que et puc dir, doncs que és un privilegi, un premi, un regal, és una injecció de força per a la meva "ultra" diària. Se m'eriça la pell i m'has tocat la fibra noi, molt feliç..... GRÀCIES DAVID, GRÀCIES BAR GUSI!
 |
| La foto |
La foto escollida és del'Emmona, esta plena de felicitat, us deixo amb la lectura que fa la meva escriptora preferida sobre aquesta imatge:
Sento cada pedra que trepitjo amb els peus que m'han acompanyat a molts indrets inhòspits i plens de paisatges fantàstics. Deixo que les meves cames continuin avançant al ritme dels sorolls de la nit. Mentre amb la Carme i la Magali anem parlant per fer el camí una mica mes lleuger. Les últimes pujades ens porten a l'entrada del poble. Cada cop ens acostem més i puc sentir com aquella música que tant m'agrada inundi les meves orelles.
Ja veig com les entorxes ens il·luminen un petit camí cap a l'arribada on ens esperen per felicitar-nos, abraçar-nos i fer-nos petons. Sóc feliç perquè hem arribat tots tres junts i ens ho hem passat d'allò més bé, tot i que hem patit com a mínim durant un instant.
En aquest moment no puc deixar de somriure, estic molt content d'haver pogut acabar. En un moment ens ajuntem tots tres per immortalitzar aquell petit instant de felicitat. Perquè poques vegades hi ha moments com aquest i potser no es tornaran a repetir, així que és bonic tenir un retrat per recordar aquest gran dia.
De Maria Alsina.
Salut, Feina i Gràcies per fer-hi un cop d'ull.
